M’arriba olor de mortadel·la, o d’algun tipus d’embotit processat. D’aquests que posen als sandvitxos en forma de triangle. Els que a l’aeroport et costen més que un sopar per dos a fora. El noi francès que s’ha assegut al meu costat a l’avió acaba d’obrir-ne un. De reüll veig com el va potinejant amb els dits, acostant-se’l a la boca per clavar-li queixalada rere queixalada, mentre amb l’altra mà va passant stories de futbol. M’imagino que són del mundial, perquè últimament la gent només parla d’això. Jo no sé ni qui juga a la nostra selecció. Aparentment “varem” guanyar l’altre dia. Al gimnàs aquesta setmana fan descompte a la matrícula per celebrar-ho. He dit “varem” entre cometes perquè no he entès mai això de fer-se partícip de quelcom en què no participes. Com si cridar-li a una pantalla o mirar fixament el punt blanc que representa la pilota tingués alguna mena d’impacte en el resultat dels partits.

En acabar-se l’snack de mortadel·la rebrega l’envoltori de plàstic on venia, tornant-me a treure del llibre que intento llegir. Torno a començar el paràgraf. Portem vint minuts de retard, parats a pista per enlairar. Es gira per parlar amb el seu col·lega, que casualment s’ha assegut just darrere meu. Es comuniquen per l’escletxa entre el meu seient i el del que està digerint el sandvitx. Diuen alguna cosa en francès, en un volum desmesurat per parlar cara a cara, tot i que potser el seient només els en deixa veure mitja. Torno a començar el paràgraf. El pilot diu per megafonia alguna cosa en francès que no entenc, i que si parlés francès tampoc hauria entès. L’avió es comença a moure, pel que dedueixo que era alguna cosa tal com una disculpa pel retard i que ens preparem per enlairar. En qualsevol cas, torno a començar el paràgraf.

Sembla que aquest cop puc continuar llegint una estona. El francès del costat ara té a les mans una revista d’aquestes que hi ha darrere els seients dels avions, i la fulleja de davant a darrere i de darrere a davant amb ímpetu; no sé si està llegint res o es venta en passar pàgines perquè té calor. També mou la cama de manera rítmica. Alguna cosa escolta pels auriculars que li deu agradar. No sembla Cannibal Corpse, però tampoc sembla pop comercial; tot i que ben mirat Dua Lipa té alguns temes prou funky, així que qui sap.

He perdut el fil una altra vegada, però sorprenentment començo a pensar que acabaré el llibre abans d’aterrar, malgrat les interrupcions. He aconseguit avançar un parell o tres de desenes de pàgines, i la veritat és que encara no acabo de veure per on anirà la trama. El que sí que veig és que el carretó del cafè ja és gairebé aquí. El francès del costat s’ha tret un auricular i m’acaba de guanyar la batalla que portem lliurant tot el vol pel domini del reposabraços, fruit de l’anhel que té per demanar un cafè i un snack, suposo.

Quan l’hostessa es planta davant meu, que sóc al seient que dona al passadís, el francès i ella entaulen una conversa, de nou amb un to molt més elevat del necessari. Resulta que el francès tenia molt clar que volia un cafè “olé”, però l’snack no el tenia tan clar, així que escolto, amb el llibre plegat a la falda, un seguit de mots en francès, dels quals només entenc Milka. S’ha demanat unes mini galetes Milka. La veritat és que tenen bona pinta. El cafè no tant. Jo no demano res i l’hostessa segueix passadís avall. Reprenc la lectura.

El francès gaudeix les seves galetes mentre obre un parell de sobres de sucre i els vessa al got de cartró. I després comença a remenar. I a remenar. I segueix remenant. Crec que si hagués remenat una mica més, el got s’hauria enlairat. En qualsevol cas, se l’ha begut, i per fi he pogut deixar d’olorar la olor de cafè d’avió; tampoc és que la olor de qualsevol altre cafè m’agradi massa.

La història del llibre ha pres un gir important i he notat que llegia més ràpid, la veritat és que m’he engrescat per veure on aniria a petar tot plegat. Cada cop empatitzo més amb el protagonista de la novel·la.

—Pegdona

El francès m’ha fet aixecar per anar a l’excusat. He plegat el llibre, m’he tret el cinturó, m’he posat a peu dret i he notat la suor a les cames i al cul d’estar tanta estona assegut. Potser m’ha anat bé i tot l’airet. Li he tornat el somriure sense dir res i m’he tornat a asseure.

No he obert el llibre, he preferit esperar que tornés. Mentre no hi era he pensat com podia la gent anar als serveis en un vol de només una hora, però després també he pensat en el sandvitx de mortadel·la, les galetes Milka i el cafè d’avió.

Quan ha tornat hem repetit el procés d’abans per deixar-lo passar al seu lloc. Amb somriure inclòs. He encarat, per fi, la recta final del llibre. M’ha atrapat tant que l’he llegit entre turbulències, un missatge de megafonia del pilot i el mateix descens de l’avió. L’he acabat a mig aterrar. L’he plegat i he sospirat, preguntant-me què coi acabava de llegir.

—Qué tal le fue?

—Me ha gustado… tengo que pensar mucho ahora—li he contestat al francès, mentre li simbolitzava com si em trepanés el cervell i ell assentia, satisfet, orgullós.

—Sí, sí! El absurdismo… de Camus—m’ha contestat, amb l’orgull encara brillant-li als ulls, pronunciant bé el nom de l’autor, cosa que jo no sóc capaç de fer.

Li he tornat el somriure sense dir res. L’avió ha aterrat del tot. He guardat el llibre a la motxilla, i quan he pogut, m’he aixecat per sortir, encara mig sorprès que el del sandvitx de mortadel·la s’hagués llegit L’Estrany. He pensat que devia ser lectura obligatòria a l’educació secundària a França.

“An epidemic of the mannequins, contaminating everything”—el meu cap canta les paraules de Corey Taylor mentre faig scroll a LinkedIn. Pres de quelcom entre el narcisisme i la inseguretat, faig clic a la meva foto de perfil per mil·lèsima vegada aquesta setmana. La imatge de portada és l’única finestra d’aquesta plataforma depriment on puc respirar.

Les onades de la platja de Barinatxe, també coneguda com «La Salvaje», trenquen dibuixant una línia entre Sopela i l’oceà Atlàntic. El cel i el mar, sempre ennuvolats a Euskadi, s’estenen fins a l’horitzó sense competir per l’atenció.

Recordo quan vaig fer aquesta foto amb dron el 2022, una d’aquelles tardes que patinàvem la costa basca amb qui acabaria sent la meva dona. Quan paràvem a descansar, enviava a volar el meu DJI Mini SE i mirava com ens fèiem petits, mentre el mar ocupava cada vegada més espai a la pantalla que tenia a les mans. Petits punts d’altres skaters a terra; petits punts de surfers domant les onades incessants, trencant a la sorra immòbil de la platja.

Encara puc sentir el vent del mar.

Després de recórrer la costa

Qualsevol persona llegint això deu pensar que estic sonat, però al Japó no m’ho discutiria ningú. Allà fan pinzells amb el cabell dels nadons. La veritat és que la primera vegada que vaig escoltar això em va sonar una mica macabre. Diuen que el primer tall de cabell d’un bebè és especialment fi i suau, unes característiques que el fan únic per a un pinzell, sobretot per a treballs cal·ligràfics. En diuen taimōfude, que vindria a ser una cosa així com “pinzell de cabell fetal”.

No recordo en quin moment vaig pensar en escriure sobre el tipus de pinzell que farien servir les aus per pintar obres a l’oli. Ben pensat, per pintar-ne en acrílic farien servir els mateixos pinzells, així que això és irrellevant. El que sí que sé és que no hauria estat capaç d’escriure-ho en anglès, i normalment escric en anglès. Curiosament, penso indistintament en els dos idiomes, cosa que em resulta una benedicció i un malson a parts iguals. Penso, i disculpeu-me la redundància, en el procés de pensar.

És com un riu: el que resultarà en un pensament comença des de l’aiguaneix, es va formant torrent avall, i al moment de decidir en quin idioma materialitzar-se, es bifurca. És en aquest moment quan el pensament, que encara no ho és del tot, adquireix el seu idioma. Penso que l’idioma en què es genera un pensament el modela de manera determinant. Un no acabarà pensant el mateix en un idioma que en l’altre. Per més voltes que li doni, estic convençut que, en anglès, mai hauria pensat sobre els pinzells de les aus.

Em resulta complicat desenvolupar una idea en un idioma diferent al que l’ha formulat el meu cap. Suposo que seria com nedar a contracorrent. O, si voleu, i parlant de pinzells, com desfer-ne el seu traç. En japonès existeix el terme zuihitsu, que vol dir literalment “seguir el pinzell”, i fa referència a un gènere literari on es flueix d’una idea a l’altra, de manera aparentment desordenada, sense massa estructura. Una mica el que fa el meu cap un cop ha traçat el primer pensament. És per això que avui escric en català, i no en anglès, com estic acostumat a fer.

Algú que m’hagi llegit anteriorment deu pensar que ni tan sols sóc la mateixa persona, o que estic fent ús d’alguna de les maleïdes intel·ligències artificials. La veritat, no crec que aquestes eines, que respecto en molts àmbits però que em semblen el dimoni en l’àmbit literari, siguin capaces de pensar en quins pinzells farien servir les aus si pintessin a l’oli. Potser aquest text arriba a entrenar alguna d’elles i aleshores sí que ho faran, qui sap.

Hi ha qui es preguntarà per què aquestes eines em semblen el dimoni en l’àmbit literari, però resulta que Murakami ja ho va raonar fa més de vint anys. Em veig forçat a introduir un tercer idioma, el castellà, atès que aquesta cita la vaig llegir en una traducció en aquest idioma:

En mi caso, gracias a que todos somos muy distintos, puedo seguir escribiendo novelas. Puedo seguir escribiendo mis particulares historias porque, ante un mismo paisaje, capto aspectos distintos de los que captaría otra persona, y porque siento cosas distintas o elijo palabras diferentes a las que otro sentiría o elegiría. - Haruki Murakami, De qué hablo cuando hablo de correr (Tusquets, traducció de Francisco Barberán).

No li discutiria ni una paraula, de la mateixa manera que ell, sent japonès, probablement no em discutiria que les aus pintessin amb pinzells fets de plomes. Murakami no pensava en eines d’intel·ligència artificial quan va escriure això, no obstant això sí que parlava de la importància que té la veu amb personalitat en una obra literària o, més ben dit, com la personalitat és precisament el que fa la literatura. Una cosa que una eina que funciona a base d’estadística és incapaç de fer.

Un dia qualsevol, mirant al cel des del centre de Terrassa.