El company de seient

M’arriba olor de mortadel·la, o d’algun tipus d’embotit processat. D’aquests que posen als sandvitxos en forma de triangle. Els que a l’aeroport et costen més que un sopar per dos a fora. El noi francès que s’ha assegut al meu costat a l’avió acaba d’obrir-ne un. De reüll veig com el va potinejant amb els dits, acostant-se’l a la boca per clavar-li queixalada rere queixalada, mentre amb l’altra mà va passant stories de futbol. M’imagino que són del mundial, perquè últimament la gent només parla d’això. Jo no sé ni qui juga a la nostra selecció. Aparentment “varem” guanyar l’altre dia. Al gimnàs aquesta setmana fan descompte a la matrícula per celebrar-ho. He dit “varem” entre cometes perquè no he entès mai això de fer-se partícip de quelcom en què no participes. Com si cridar-li a una pantalla o mirar fixament el punt blanc que representa la pilota tingués alguna mena d’impacte en el resultat dels partits.

En acabar-se l’snack de mortadel·la rebrega l’envoltori de plàstic on venia, tornant-me a treure del llibre que intento llegir. Torno a començar el paràgraf. Portem vint minuts de retard, parats a pista per enlairar. Es gira per parlar amb el seu col·lega, que casualment s’ha assegut just darrere meu. Es comuniquen per l’escletxa entre el meu seient i el del que està digerint el sandvitx. Diuen alguna cosa en francès, en un volum desmesurat per parlar cara a cara, tot i que potser el seient només els en deixa veure mitja. Torno a començar el paràgraf. El pilot diu per megafonia alguna cosa en francès que no entenc, i que si parlés francès tampoc hauria entès. L’avió es comença a moure, pel que dedueixo que era alguna cosa tal com una disculpa pel retard i que ens preparem per enlairar. En qualsevol cas, torno a començar el paràgraf.

Sembla que aquest cop puc continuar llegint una estona. El francès del costat ara té a les mans una revista d’aquestes que hi ha darrere els seients dels avions, i la fulleja de davant a darrere i de darrere a davant amb ímpetu; no sé si està llegint res o es venta en passar pàgines perquè té calor. També mou la cama de manera rítmica. Alguna cosa escolta pels auriculars que li deu agradar. No sembla Cannibal Corpse, però tampoc sembla pop comercial; tot i que ben mirat Dua Lipa té alguns temes prou funky, així que qui sap.

He perdut el fil una altra vegada, però sorprenentment començo a pensar que acabaré el llibre abans d’aterrar, malgrat les interrupcions. He aconseguit avançar un parell o tres de desenes de pàgines, i la veritat és que encara no acabo de veure per on anirà la trama. El que sí que veig és que el carretó del cafè ja és gairebé aquí. El francès del costat s’ha tret un auricular i m’acaba de guanyar la batalla que portem lliurant tot el vol pel domini del reposabraços, fruit de l’anhel que té per demanar un cafè i un snack, suposo.

Quan l’hostessa es planta davant meu, que sóc al seient que dona al passadís, el francès i ella entaulen una conversa, de nou amb un to molt més elevat del necessari. Resulta que el francès tenia molt clar que volia un cafè “olé”, però l’snack no el tenia tan clar, així que escolto, amb el llibre plegat a la falda, un seguit de mots en francès, dels quals només entenc Milka. S’ha demanat unes mini galetes Milka. La veritat és que tenen bona pinta. El cafè no tant. Jo no demano res i l’hostessa segueix passadís avall. Reprenc la lectura.

El francès gaudeix les seves galetes mentre obre un parell de sobres de sucre i els vessa al got de cartró. I després comença a remenar. I a remenar. I segueix remenant. Crec que si hagués remenat una mica més, el got s’hauria enlairat. En qualsevol cas, se l’ha begut, i per fi he pogut deixar d’olorar la olor de cafè d’avió; tampoc és que la olor de qualsevol altre cafè m’agradi massa.

La història del llibre ha pres un gir important i he notat que llegia més ràpid, la veritat és que m’he engrescat per veure on aniria a petar tot plegat. Cada cop empatitzo més amb el protagonista de la novel·la.

—Pegdona

El francès m’ha fet aixecar per anar a l’excusat. He plegat el llibre, m’he tret el cinturó, m’he posat a peu dret i he notat la suor a les cames i al cul d’estar tanta estona assegut. Potser m’ha anat bé i tot l’airet. Li he tornat el somriure sense dir res i m’he tornat a asseure.

No he obert el llibre, he preferit esperar que tornés. Mentre no hi era he pensat com podia la gent anar als serveis en un vol de només una hora, però després també he pensat en el sandvitx de mortadel·la, les galetes Milka i el cafè d’avió.

Quan ha tornat hem repetit el procés d’abans per deixar-lo passar al seu lloc. Amb somriure inclòs. He encarat, per fi, la recta final del llibre. M’ha atrapat tant que l’he llegit entre turbulències, un missatge de megafonia del pilot i el mateix descens de l’avió. L’he acabat a mig aterrar. L’he plegat i he sospirat, preguntant-me què coi acabava de llegir.

—Qué tal le fue?

—Me ha gustado… tengo que pensar mucho ahora—li he contestat al francès, mentre li simbolitzava com si em trepanés el cervell i ell assentia, satisfet, orgullós.

—Sí, sí! El absurdismo… de Camus—m’ha contestat, amb l’orgull encara brillant-li als ulls, pronunciant bé el nom de l’autor, cosa que jo no sóc capaç de fer.

Li he tornat el somriure sense dir res. L’avió ha aterrat del tot. He guardat el llibre a la motxilla, i quan he pogut, m’he aixecat per sortir, encara mig sorprès que el del sandvitx de mortadel·la s’hagués llegit L’Estrany. He pensat que devia ser lectura obligatòria a l’educació secundària a França.